28 de setembre del 2009
Ja havien passat 9 mesos des que la petita arribà al nou món i, gràcies a la fugida de la mare, la seva llibertat deixava de ser un dret adquirit, per a convertir-se en una indiscutible i indubtable part de la seva essència com a ésser humà. Aquell somriure infantil es mereixia amb escreix la nova vida.
El sol ja s’havia adormit feia estona. A l’habitació del nadó hi regnava una agradable i relaxant penombra. Al bressol, la petita dormia plàcidament sota un cel estrellat, simulat per un projector mòbil, i bressolada per una tendra melodia. Molt a prop d’ella una dona jove li cantava suaument una cançó de bressol, tota embadalida i secretament orgullosa. La mà de la mare cobria amb delicadesa l’estómac de la petita, tot movent-se al compàs del seu plàcid respir.
Omples els ulls,
dolça promesa,
i el meu cor
d’esperança i goig.
En el meu cor, tu ets promesa,
com ho és la llum del sol
en fer-se clar.
Creix al teu temps,
no tinguis pressa,
com ho fa el petit salze.
Dorm, nina, dorm,
esguard de lluna.
Dorm, nina, dorm,
dins el bressol d’or.
---------------------
I quan et miro, petita,
veig en els teus ulls
l’immens cel blau.
Llum del meu dia,
anhel immens dins meu.
Dorm, nina, dorm.
Dorm, ben tranquil·la.
La mare és aquí,
vetllant per ta vida.
------------------
Nina petita,
ets llum del meu dia,
esclat d’alegria.
Donzella, dorm
i somnia, petita,
aquest cel tan blau.
L’esperança la féu somriure i contemplar el joc lluminós dels estels artificials al sostre.
..........................................................................................................................
18 d’abril del 2001
La pantalla de l’ordinador anunciava la baixada lenta i progressiva d’un arxiu que, pel nombre exorbitant de megabytes, hom podria aventurar que superava de bon tros la capacitat del disc dur.
La sala era rectangular, d’uns cent metres quadrats, i il·luminada per una lluerna de cristall al sostre i uns quants fluorescents. En una de les parets llargues, a la dreta de la porta d’entrada, hi havia una taula gran de despatx on reposaven en ordre exhaustiu dossiers, carpetes i llibretes. I sense interferir en aquell ordre, a la banda esquerra de la taula, un ordinador d’última generació treballava sense parar. Molt a prop, una impressora esperava el seu torn.
Per tota l’habitació, les caixes amb folis blancs de paper, destinats a ser omplerts amb les paraules d’aquell extraordinari arxiu, es repartien ordenadament per terra.
En aquell gran despatx improvisat, però estrictament organitzat, tres persones esperaven amb gran expectació l’arxiu. Tres d’aquelles persones, dues dones i un home, seien a prop de la taula, arrecerats a la banda esquerra, on hi havia la computadora. Mantenien una agradable i distesa conversa. La dona jove semblava traduir a voltes per a la seva companya, quan aquesta semblava perdre el fil de la conversa i del que l’home, d’uns trenta anys, anava dient.
Un altre home d’uns quaranta anys, vestit amb un bata blanca, parlava seriós per un telèfon fix proper a la porta d’entrada i allunyat dels seus companys. Ho feia en un alemany molt fluid, talment com si en fos nadiu. No gaire lluny d’ell, una dona també d’uns quaranta anys, vestida igualment amb una bata blanca, examinava atentament uns plànols geogràfics acabats d’arribar per fax. Tombà el cap vers l’home del telèfon i se somrigueren.
Després es dirigí cap a la taula i hi deixà els plànols, mentre cercava acuradament entre els papers alguna cosa. La trobà. En un full imprès s’hi llegia una informació baixada d’Internet sobre l’Atlàntida. Els plànols enviats per fax eren un mapa geogràfic d’Europa on es definia perfectament una figura geogràfica que abraçava el Mediterrani, l’Atlàntic, l’Antàrtida i Oceania.
De cop, l’home de la bata blanca es va dirigir cap als seus companys i, en un anglès prou correcte, digué:
–Atenció, companys. Han trobat el tercer volum dels Arxius Ocults de Terra Somni-Espill.
Després, amb un gran somriure alleujat i gairebé eufòric:
–Bé, amb prou esforç, però sembla que anem per bon camí.
–És fantàstic, Adam! –féu la dona de la bata blanca.
–Això significa... –començà a dir, en un bon anglès, la jove.
–Que el canvi que esperàvem tot just acaba de començar –féu l’altra dona, feliç però ferma, amb un anglès entenedor.
Adam somrigué, confirmant complaent l’afirmació de la seva col·lega científica. La dona jove restà sorpresa i admirada per la veritat que semblava a punt de sortir a la llum. La mà de l’altra científica sobre la seva espatlla li confirmà la grandesa de la troballa. Es miraren somrient.
L’home gran, que havia restat en silenci fins aquell moment, s’acostà a l’Adam, li donà la mà afectuosament i, somrient, digué:
–Això és el principi i la confirmació de tota una vida de treball. Tens un equip fantàstic amb un gran i immillorable nivell científic i personal. Ara és el vostre torn. Bona sort.
.......................................................................................
Primer arxiu:
18è dia de febrer-7 mes del 1010. A l’era Kether Netzah Solem,
1r Terme del període Sogètic (deu anys després de l’última era)
Llegia aquest diari en una llibreria de papers antics. Era un local que realment semblava l’escenari d’una pel·lícula de misteri. Situada en un carrer antic del casc antic de l’antiga Barcelona, hi vaig anar a parar per la més pura de les casualitats.
Era un dilluns i anava cap a la feina de bon matí, allà a les 10. Caminava a pas lleuger, com és costum en mi, però sense pressa, observant la gent que hi passejava i els edificis projectats de l’antiga Via Laietana, tan majestuosos, tan blancs, tan vius i elegants. Em causaven una dolça i alhora paorosa sensació d’inquietant abducció. Normalment utilitzava el meu transport o el transport de l’empresa per desplaçar-me, però aquell dia preferia caminar i sentir la terra sota els meus peus. Des del capdamunt de la Via Laietana ja podia veure l’edifici on jo treballava: l’ECG1, amb els seus enormes vitralls transparents obrint-se a l’exterior, i tot just al darrere, a pocs quilòmetres d’allà, el mar en tota la seva immensitat. Aviat hi vaig ser.
Només arribar ja s’obrien les portes, en detectar el meu codi energètic. Vaig caminar cap al centre d’aquell espai eteri i enormement extens, amb tota la seva bellesa blanca i multicolor. La llum del sol hi entrava per tot arreu i el reflex dels cristalls omplien de claror i de llums tornassolades tot l’edifici. Just quan era al bell mig del rebedor, vaig aixecar els meus ulls cap a l’enorme cúpula cristal·lina, que dibuixava un cel nítid, amb tan sols un parell de núvols del cotó més pur.
Vaig respirar profundament, imaginant-me volant per aquell espai immens, una alenada d’alegria m’inundà i... Una veu de xicot va interrompre la meva passejada virtual. Ell havia de ser: en “non-oportú”. Em vaig tombar per rebre’l.
S’acostà a mi tot somrient. Era un noi alt, de cabells castanys, amb uns ulls verds de ciència-ficció i un somriure elegant.
–Arribes tard –em digué.
Ja era just davant meu i me’l vaig mirar amb paciència mal dissimulada.
Sempre em renyava com si jo fos una nena entremaliada i allò no deixava de molestar-me una mica, certament.
–T’acompanyo. Com sempre, jo també faig tard –féu.
Somreia i em picava l’ullet com si mai no passés res i això em desmuntava. Era un noi tan especial, una joia ben diferent de totes. Tot i així, de vegades m’exasperava.
–Saps que no m’agrada que m’interrompin mentre faig la plataforma...
En Salloni s’acostà a mi com per dir-me un secret.
–No feies la plataforma, somiaves. Sigues sincera.
Però aquells iris em neutralitzaven els mals humors. No vaig poder evitar de somriure i amb un sospir de rendició vaig aixecar els ulls cap a algun lloc de l’espai, buscant la paciència necessària.
–La propera vegada que ho facis et deixaré plantat, ho sents?
Vaig tancar els ulls per crear l’energia que prendria forma de pantalla sota els meus peus i que s’obriria, rodejant-me i cobrint-me per, poc després, desplaçar-se per l’espai i dur-me cap al meu departament, al nivell on jo treballava.
En Salloni, com així es deia el meu company, faria el mateix. Ell sempre trobava una part del seu cervell desocupada mentre la resta treballava per enviar-me missatges telepàtics: “Veig que estàs forta, no et calen les escales energètiques. Me n’alegro.” Per sort, aquesta capacitat polivalent jo també la tenia i podia tornar-li cordialment els missatges telepàtics: “He practicat molt. Recorda que al meu gènere, en aquest sentit, li és força més fàcil.”
Era la primera vegada que utilitzava els meus recursos propis per moure’m, la primera vegada que posava en pràctica la meva capacitat de projecció, i em sentia satisfeta i orgullosa de mi mateixa. Tot i així, no vaig tenir gaire temps de fruir del paisatge, perquè una petita distracció m’hauria fet caure uns quants centenars de metres i no em feia gaire el pes, que m’haguessin de rescatar.
La primera parada era el nivell 4, l’excusa perfecta per descansar.
–Què? Cansada? –va preguntar en Salloni, irònicament, mentre caminàvem pel passadís transparent.
–Salloni, quant de temps vas trigar a aconseguir fer una plataforma de transport correcta?
–Bé, el normal... quatre mesos.
–Aha. Tres mesos –li vaig somriure triomfal. En Salloni va somriure admirat.
–De totes maneres, la propera vegada controla els forats... el formatge gruyère està bé sobre un plat, però no pas com a base d’un edifici.
–Senyor! –vaig riure de gust, malgrat que es burlés de mi.
Dia 13
Tot caminant pel llarg i transitat passadís del nivell 4, en Salloni, tan divertit i simpàtic com sempre, va continuar lloant, irònicament, és clar, els meus progressos en matèria energètica.
–Però en el fons crec que ets una bona arquitecta... –I em va mirar amb aquell somriure seu, pacífic i sincer, que m’obligava a tornar-l’hi cordialment.
–A hores d’ara encara no sé per què continuem sent amics... sort que ens coneixem prou bé. De totes maneres, sé d’algú que no fa pas gaire va confondre un mur amb una pantalla...
–Bé, mmmm... una erradeta de no res la té qualsevol... oi? –va fer ell, encantat de tenir novament una altra discussió dialèctica amb mi–. Potser sí que va ser una de petita...
–Petita? Home, si les meves fonts són correctes, tinc entès que vas fer projectar les coordenades sogètiques damunt d’un pobre i simple mur energètic davant de tot el comissionat! Per cert, quina valoració en van fer, d’aquella petita erradeta?
En Salloni deixà anar una rialleta i em mirà divertit mentre caminàvem.
–Ja saps que els multimèdia no són el meu fort... –va somriure tot mirant el llarg passadís.
–Salloni? Quant? –vaig fer-li jo, insistent, sense retirar la mirada del llarg passadís.
Altres companys passejaven amunt i avall tranquil·lament pel mateix passadís que nosaltres, pel nostre voltant i en altres nivells. En una ocasió ens vàrem creuar amb en Kram, amb qui vaig mantenir un intercanvi telepàtic.
–Home... Els va semblar bé, aquella expressió d’originalitat... Era un nou mètode de comunicació i els vaig semblar simpàtic, suposo. –Ara em mirà, entre seriós i divertit, i digué:
–No em puc queixar del resultat.
Me’l vaig mirar fixament als ulls, no podia creure com podia fer-me caure sempre en el mateix parany i amb aquell posat d’innocència. –“T’he llegit...”, féu triomfal. “Ets increïble, Salloni... X010020021X”.
–No he entès la segona part... No és de bona educació impedir la lectura d’un missatge cerebral i deixar-lo inacabat... Ho sabies? Digues, què deia l’altra part? –El meu silenci i el meu somriure burleta el feien posar nerviós–. Au, vinga!
Era ben visible que ara era jo qui havia aconseguit encuriosir aquell noi. Jo em vaig limitar a somriure de la mateixa manera, dolçament, com si res... “Article 340 del Codi de Comportament: dret a la privacitat intel·lectual”, vaig comunicar-li. En Salloni va somriure, vençut i sorprès.
–“Sí, ja veig que, com sempre, no hi tinc res a fer contra les teves tàctiques dialèctiques” –i rigué–. Això t’ho acabes d’inventar, oi?
El vaig mirar gairebé burleta.
–Simple expressió d’originalitat. De totes formes, si no existeix ho proposaré ben aviat.
Finalment vàrem arribar a la porta 3 del nivell 4, on rebríem les instruccions del nou dia i on se’ns permetria fer la neteja energètica. La pantalla transparent s’obrí en detectar el nostre codi, ens deixà travessar el llindar i es tancà segons després rere nostre. Érem en una espècie de tub opac clarobscur per on caminàvem i d’on sorgien diferents sales, amb un número cadascuna i assignada únicament i personalment a un sol individu.
–“Per molt habitual que sigui això, encara em produeix una sensació inquietant a l’estómac...”
–“No ets pas l’única, creu-me. Vas cap a la 7 a ?”
–“Sí” –li vaig respondre.
–“Bé, jo faig via cap a la 7 c. Ens veiem a la central després?” –em preguntà.
–“Allà hi seré, com un clau. Fins ara.”
I ens vàrem acomiadar. En Salloni es va dirigir cap a la seva sala, mentre jo dirigia les meves passes cap a la sala 7 a , destinada als iniciats. Pensar que jo era un d’ells, una iniciada del nivell 7! Tants anys d’estudis, treball i evolució havien donat una part del seu fruit. Ara, però, no veia l’hora en què el meu esforç i els meus avanços em poguessin fer pujar un nou graó i ascendir fins al nivell 9.
Per fi vaig arribar davant la pantalla d’entrada, quan en Salloni desapareixia a través de la seva.
Les pantalles s’obriren i vaig passar. Aquest era un fet habitual i agradable però tot i així sempre em causava una sensació de neguit contingut, agredolç. La meva sala era romboïdal, plena de cristalls de quars blau per on es reflectia la llum i ben bé al mig de la sala hi havia una placa cristal·lina de quars blanc en flotació. Em vaig dirigir cap al mineral i m’hi vaig ajeure. El mineral de roca tenia una fredor refrescant i no sé si fins i tot acollidora. Vaig aclucar els ulls i vaig sentir com pujava a poc a poc cap al sostre de cristall. Ara restava nua, amb el meu llarg cabell negre, plàcidament adormida damunt la fresca roca polida de quars, que, a poc a poc, es tornava d’un color blau transparent, cada cop més intens. Jo aleshores tenia una sensació de placidesa i felicitat.
Lentament el meu llit es tornava d’un rosa pàl·lid refrescant i tot seguit un raig de llum intensament groga m’embolcallava...
.....................................................................................
Dins la sala central em vaig trobar el meu amic Freddy, que, com sempre, lluïa el seu càndid somriure i, a prop seu, la seva companya Adzur, la noia més maca, simpàtica i esbojarrada de totes les seccions 7 a , 7 b i 7c.
–“Ei, nineta, com estàs?”
–“Hola, Freddy! Molt rebé. Com va tot? Ja has aconseguit fer aquella transferència famosa?” –vaig preguntar.
–“No, noia, però vaig progressant, a poc a poc, que diuen!”
–“No li facis gaire cas, és massa modest, aquest xicotet” –féu l’Adzur.
–“Quant de temps, Adzur! Ja t’enyorava!”
Ens vàrem abraçar. La sala era plena de vells amics i de companys nous. De cop vaig sentir una pressió a la cintura que em va sobresaltar, en Kram era darrere meu, amb un somriure d’orella a orella que el delatava.
–Kram! –a la sala hi regnava un plàcid silenci, atès que nosaltres ens comunicàvem mitjançant les freqüències d’ones cerebrals, i el meu crit de joiosa sorpresa ressonà per tota la sala–. Déu meu! Quant de temps! “Bé, només fa una hora que ens hem vist, oi?”
–“No hi fa res, ha estat com una eternitat! Vine cap aquí! Un petonet i una abraçada, guapíssima!”
–“Ui! Gràcies“ –em va aixecar del terra i ens vàrem fer una llarga abraçada, com les d’abans quan érem ben petits.
–“Ei! Nois! Us adoneu que sempre que us veieu feu el mateix?” –va transmetre en Freddy.
–“Em sembla que això passa d’amistat intensa” –féu també l’Adzur.
–“Jo diria que ja no és creïble, allò de l’amistat reencarnada que travessa tots els plans del temps i de l’espai...” –féu l’Aaron.
–“Sí, ja pots anar dient, però mira-te’ls, continuen abraçats...” –féu en Xavier.
–“Ep, parella! Que per aquí ja se us ha vist massa...!” –féu rialler en Freddy.
Però no tenien raó; si més no, això pensàvem. Era divertit sentir els seus comentaris i les seves bromes. No puc negar que ens estiméssim, i molt, però era un sentiment diferent i especial.
–“Va bé, va bé! No és just que sempre barreu la nostra intimitat” –vaig queixar-me, per, irònicament parlant, refredar l’ambient.
En Kram va riure:
–“Intimitat? Això, és una declaració en tota regla?” –exclamaren alguns.
–“Enveja, companys?” –va fer en Kram, burleta.
–Que ja hi som tots? –preguntà l’Adzur.
–No, falta el senyor de la 7 c... el nostre honorable Salloni, que entra just ara –féu en Freddy.
–Mireu-lo! –va fer còmicament en Ross.
–“Vaja, ja torneu a parlar de mi? Bé, de fet ja és ben normal....” –respongué telepàticament. Entrava com sempre, amb aquell somriure alhora enigmàtic i alhora transparent, tendre.
–“Ets el que no hi ha, Salloni!” –transmeté l’Adzur, que, obrint els braços, se li llançà al damunt i li va fer una forta abraçada.
–“Salloni, t’has tornat a perdre les salutacions del dia d’aquell parell” –va fer en Freddy.
En Salloni rigué, encara amb l’Adzur entre els braços. La taula rodona del centre s’il·luminà i hi aparegueren dibuixades dues mans, d’un total de vint, i una llum blanca les travessà per un moment.
–“Som-hi, nois, és hora de començar a treballar” –va pensar en Salloni.
–“***Em deus una abraçada.***” –va fer, dirigint-se a mi en codi confidencial, mentre em mirava i em picava l’ullet. Satisfeta, li vaig tornar el gest. Vàrem seure al voltant de la taula i vàrem situar les nostres mans sobre cada mà gravada i, aclucant els ulls, restarem en silenci durant 6 minuts aproximadament.
-------------------------------------------------------------------------------------------
Tot això succeïa al nivell 7 de l’edifici i sé que, si mai algú arribés a conèixer la nostra existència, es preguntaria què hi fèiem i de què treballàvem. Senzillament el que, pel poc que sé del passat, en dirien política. Dirigíem un país; més encara, compartíem amb altres ECG1 d’altres països el millor camí per on conduir el nostre món de la millor manera possible, dins el gran cosmos. Ara, senzillament, el que fèiem era debatre el correcte funcionament del nostre país i aconsellar-ne la direcció.
Aquell edifici, com tots els altres ECG1 mundials, era el centre vital del nostre món, la columna vertebral i el nucli de la nostra existència.
I jo? Jo n’era la mestra d’Esògetic i l’arquitecta. Sempre he cregut que el fet que cadascun dels meus companys tingués una vocació diferent aportava un gran ventall de punts de vista i de coneixements inestimables.
En aquella taula se’ns transmetia tota la informació necessària i relativa als esdeveniments ocorreguts en aquest món o en la seva societat i, posteriorment, en debatíem la solució. Un cop passada aquesta etapa, el Cosmos Suprem ens transmetia més dades noves. Tot un luxe.
Aquell dia, com tants d’altres, la taula anà perdent el seu color i s’anà tornant transparent, fins que finalment quedà inerta, sense vida, i freda. Ara tocava el torn de la posada en escena, les llargues xerrades i disquisicions i la ininterrompuda tesi doctoral, fruit de la nostra tossudesa d’intentar solucionar-ho tot.
–“Bé, com esteu? I si anem a fer un cafè?” –va fer en Kram després del trànsit.
–“Ho dius seriosament?” –li va contestar l’Adzur.
–“I tant! Tot està tranquil i en correcte funcionament. Au, fem, doncs, vinga! Un tomb ens anirà prou bé. Véns?” –hi va afegir en Kram, i em picà l’ullet.
–“Vaja, si així m’ho demanes, no m’hi podré pas negar.”
–Ai! Així ens va! Pobre món! –va bromejar en Freddy.
–Si vols, et pots quedar una estona més... –va fer en Xavier.
–No, no cal. Tampoc no passarà res, no, si marxem uns minuts? Hi ha confiança, amb els capos còsmics –rectificà en Freddy, mentre feia cara de murri. El comentari ens va fer gràcia.
–Vinga –vàrem fer tots. Ens disposàrem a marxar.
En Xavier, en Freddy i en Ross xerraven animosament per davant d’en Kram, l’Aixa i jo. En Salloni restava al meu costat en silenci, amb un somriure als seus llavis alhora enjogassat i responsable, però ens deixà fer amb complicitat.
De cop i volta, l’Aaron, un noi hindú alt, atlètic, de pell torrada i ulls del color de la terra fresca i mirada mística, s’aturà, es tombà cap a nosaltres i, lleument contrariat, digué:
–Sento ser jo qui us ho digui, però em sembla que la festa va ser ahir i que el cafè ja ens l’hem pres.
Ens vàrem aturar amb cara de sorpresa, que, a mesura que s’anava explicant, es tornava de decepció.
–M’acaben de comunicar que la nostra tasca és tan important que ens donen permís per continuar treballant –deia, mentre rebia simultàniament el missatge.
–Ei! No em mireu pas malament, que jo només sóc el portaveu.
A la sala de conferències ens havíem passat tres hores discutint els afers que més inquietaven el Cosmos Suprem i, un cop finalitzada la sessió, cadascun de nosaltres tornava a la sala de reinducció.
Després de cada reunió fèiem cara d’esgotats i afamats, a causa de l’enorme desgast físic i mental de les sessions. De vegades em pregunto què hi faig aquí, com vaig arribar a formar part d’aquest grup i sempre sorgeix alguna cosa que compensa l’enorme esforç de fer la vida millor.
Un cop fora de la sala de reinducció, ens vàrem reunir al passadís.
–Hi som tots? –va preguntar en Freddy.
–Em penso que falta en Kram, encara deu ser dins la reinductora –respongué en Salloni.
–“Encara?” –es va estranyar l’Adzur.
No vaig poder més que sorprendre’m també.
–“Potser hauríem d’anar a buscar aquest noi.”
En Salloni em va mirar tot estranyat i lleugerament molest. El seu missatge telepàtic confidencial no sonava gaire amistós. ***Saps perfectament que no s’hi pot entrar, si a dins hi ha algú recuperant-se. Què et passa?*** I jo li vaig respondre, també confidencialment. ***No és res del que t’imagines, és només que tinc un mal pressentiment...*** En Salloni es mirà els companys.
–Bé, doncs si hi estem tots d’acord, potser sí que seria oportú interrompre el procés. Entrem-hi, a veure si potser ha passat alguna cosa –féu en Salloni tot seriós, mentre es mantenia el contacte visual entre ell i jo.
–“Aturem la inducció?” –preguntà astorada l’Adzur, mirant en Salloni i esperant una resposta. Resposta que va arribar de la mà d’en Xavier, abans que en Salloni pogués dir res.
–“A veure, si realment encara és a la reinductora i no ha marxat a fer un cafè tot sol, quan a hores d’ara ja hauria d’haver finalitzat el seu procés, em temo que caldrà fer-ho.”
Ens vàrem dirigir immediatament cap a la central, per provar d’invertir el procés, cosa que no ens seria gens fàcil, ja que la llei número 9 ens prohibia revocar cap procés energètic sense una raó de pes; una llei que, d’altra banda, defensava i protegia d’aquesta manera la vida, evitant qualsevol manipulació externa indeguda o errònia. Una llei absolutament segura –si més no, això crèiem–.
Un cop davant les portes de la central, després de travessar tot l’edifici per l’enorme passadís transparent i després de pujar catorze nivells més sobre la plataforma, ens vàrem disposar a entrar. Davant nostre s’interposava una enorme pantalla de protecció que feia tres metres per tres metres, totalment opaca i d’un color groc exultant.
Ens calia desfer la protecció abans que fos massa tard i el nostre company tingués una sobrecàrrega energètica amb prou potència per neutralitzar el seu sistema nerviós i causar-li la mort.
Ens calien set membres del grup per tal d’aturar el procés i ens vàrem disposar, un per un, a identificar i exposar la raó per la qual ens calia aturar el procés.
Va ser primer en Xavier qui, imposant la seva mà dreta sobre la pantalla, entrà en contacte amb la Central , tot provocant que aquell groc opac, ara brillant, l’envoltés. A poc a poc ens hi anàrem afegint els altres: en Salloni, l’Adzur, en Freddy, la Xenia , l’Aaron i jo. Després de breus instants la pantalla de seguretat va desaparèixer.
............................................................................................................
–“Kram.... Kram... Em sents? Com et trobes?”
El noi, mig endormiscat, semblava com perdut, però, en rebre aquelles ones cerebrals que li eren tan familiars, a poc a poc tornava a la realitat.
–“Em sento com si tot jo cremés...”. Vàrem somriure alleujats.
–És ben normal –féu altre cop aquella veu.
–“Kram, pots deixar per uns moments el món celestial i baixar aquí amb nosaltres?” –vaig comunicar-li telepàticament.
–“Hola, guapíssima! Ho intento... Què m’ha passat? Em canso...”
El noi transmetia els seus missatges telepàtics amb un fil de força. Érem en una sala gran i amb poca llum, semblant a una posta de sol a l’antiga sabana, però amb una temperatura completament diferent i més aviat freda.
En Kram jeia sobre un llit de fusta vermella i fresca. Una amalgama de cristalls de sal li feia de coixí i una pantalla del mateix cristall de roca de quars el rodejava, tot renovant el camp energètic del noi i de l’estança.
L’envoltàvem en Salloni, l’Adzur, en Freddy i l’Aaron, aquella veu de noi i jo, mentre el vèiem a través d’aquell cortinatge transparent de quars blanc.
–“Martí?” –féu ell amb sorpresa–. “Hola, germanet, com te trobes, ara?”
–“M’agradaria poder obrir més els ulls... però bé, estic bé. Estic content de sentir-te. També hi ha la meva noia preferida, oi?”
Tots vàrem riure.
–Quina vols dir, Kram? –vaig fer jo, enriolada.
El noi somrigué lleument, i fent un esforç, digué:
–La teva veu, l’he sentida perfectament.
Fatigat, féu una ganyota i envià un altre missatge telepàtic, ja que així la conversa no li suposava tant d’esforç.
–“No hi ha pas per aquí en Salloni?”
–“Bingo, noi, sóc aquí”, va fer ell rient.
–“Comprovarem que té l’oïda física en perfecte estat” –transmeté en Martí.
–“Ei! Compte amb el que dius ara, que tinc la meva percepció auditiva en perfecte estat, germanet!”, va fer en Krampoc, amenaçador. En Martí rigué.
–Veig que no has perdut el teu sentit de l’humor. Ara et deixarem sol uns instants, d’acord?
–“Sóc així de simpàtic, és el meu encant” –féu mirant-se en Martí, burleta–. “Només un parell de preguntes: què m’ha passat i per què tinc la sensació d’estar encès com una torxa?”
–Desapareixerà ben aviat, reposa i d’aquí a cinc minuts et vindrem a treure d’aquí, d’acord? –féu el seu germà, tendre.
–“D’acord, però no em deixeu sol gaire estona més... m’avorreixo. Fins ara.”
Vàrem sortir de la sala sense travessar res, ni una porta ni tan sols una paret o una pantalla, simplement de cop ens vàrem trobar enmig de la sala d’espera del nivell 12, on es realitzaven els tractaments de regeneració física i energètica i d’equilibri genètic.
En Martí, el germà d’en Kram, era un noi de pell fosca, alt i ferm i molt agradable. Els seus estudis d’esogètica l’acreditaven sobradament com a metge i cirurgià, feina que realitzava dins el nostre edifici. Em sorprenia la seva capacitat per copsar a l’instant un diagnòstic acurat de qualsevol persona. En Martí tenia una dolçor especial en el seu atractiu, amb aquell somriure que... Bé, el cert era que no només a mi m’ho semblava.
Tots patíem per l’estat d’en Kram i ens preocupava la seva lenta recuperació. Teníem clar que sovint una sobrecàrrega d’energia com la que havia patit el nostre company era irreversible però, per sort, hi havíem estat a temps i, tot i que el procés de descàrrega es feia lent, generalment es duia a terme positivament i això ens alleujava.
–Aquesta sensació de cremor és ben normal. La produeix l’excés d’energia, que, en no poder assimilar-la el cos, genera una calor que va creixent a mesura que es va acumulant. Els ancestrals ho haurien dit més bé: l’energia ni es crea ni es destrueix, es transforma. I això és el que fa, precisament.
–I ara, què? –preguntà l’Adzur.
–En aquests moments li estem aplicant una freqüència d’ona que dissipa aquesta energia, alhora que la frescor, els cristalls salins i la fusta absorbeixen, per la seva banda, una part d’aquest excés energètic. La resta, cal que la faci ell –continuà en Martí.
L’Aaron estava pensatiu des de feia molta estona.
–Hi ha una cosa que no acabo d’entendre: com és possible que hagi passat aquest accident, si la protecció del sistema és infranquejable? –va fer l’Aaron.
–Últimament s’han produït una sèrie de moviments sísmics prop del nucli i és possible que això hagi alterat el sistema numèric vítric sogètic de les plaques del nucli central –va desvetllar en Freddy.
–“Com ho saps, això?” –va preguntar l’Adzur, mirant-se’l sorpresa.
–“M’ho havia comentat en Xavier fa uns dies. Però no hi vàrem donar gaire importància.”
En Martí restava callat i escoltava amb atenció, mentre que en Salloni restava estranyament capficat. Havia tancat totes les vies d’accés als seus pensaments des de l’exterior. S’havia tancat hermèticament.
***Salloni? Què et passa? Hola!*** Vaig provar de comunicar-me amb ell, mentre sentia com un murmuri la conversa dels altres.
–Salloni, Salloni, ei! Noi! –li va cridar l’atenció en Martí–.
–“En què penses?”, va preguntar-li l’Adzur.
–“Has provat...” –em preguntà l’Aaron i jo hi vaig assentir amb el cap.
–No us hi canseu, ha bloquejat tota comunicació –va fer en Freddy–. Alguna cosa li volta pel cap, prou important perquè no l’hagi de compartir.
Li vaig agafar la mà suaument: ***Salloni, ei, respon.***
–“Toc, toc, que hi ets?”
En sentir el meu contacte va baixar dels núvols, sorprès.
–“Com? Ah, perdoneu, ho sento...” –ens va comunicar, passant-se la mà pel front i clarament atabalat. ***Què et passa?*** li vaig preguntar secretament. Ell em mirà, sense adonar-se que em descobria a l’instant davant els meus companys, que ens miraven sorpresos i divertits.
–Què? Perdoneu... Ho hauria d’haver sabut –va dir, mentre em mirava abatut–. És el meu terreny. Disculpeu-me.
Va fer per marxar, però el vaig aturar prenent-lo suaument pel canell i interrogant-lo amb la mirada.
–Ei, Salloni! No és pas culpa teva, això... –va afanyar-se a dir-li en Freddy. Ell provà de somriure i digué:
–Disculpeu-me. He de marxar.
Em va mirar, va somriure i el vaig deixar marxar. *** Fins demà, princesa.***
Vaig arribar a casa cap a les deu del vespre, esgotada físicament i moralment. El dia s’havia complicat força i l’únic que em venia de gust era dutxar-me i llegir una estona. Vaig pujar les escales energètiques del meu edifici, no tenia esma per crear una plataforma de transport, pensava en tot allò que havia succeït amb en Kram i en Salloni. Em capficava perquè no entenia el comportament d’aquell noi, a qui sempre havia vist aquells ulls verds tan plens de placidesa, amb qui tantes hores havia compartit i a qui sempre havia recordat amb aquella madura seguretat, amable i objectiu en totes les coses, i ara... I després, en Kram... Les escales em dugueren fins al tercer pis, que és on jo visc. Vaig dirigir-me pel passadís, tan transparent com les mateixes escales, fins a casa meva i mentre visualitzava la porta i aquesta anava prenent forma, vaig aixecar el cap per contemplar aquell esplèndid cel negre tacat de llums blanques tan reposades. Aquella imatge m’aportava la tranquil·litat i el plaer acollidor de l’evasió a un espai remot, però familiar...
Immediatament després aparegué l’escut d’identificació, que em rodejà en dècimes de segon i analitzà el meu codi. La porta s’obrí... ja tornava a ser a casa.
No hi ha res més acollidor que casa nostra, oi? L‘ampul·lositat no tenia cabuda a la meva bonica llar. No ho era gens, d’ampul·losa, més aviat pretenia denotar el caliu i la proximitat de la pròpia personalitat. La meva personalitat. I, si més no, jo m’hi trobava segura.
La vaig crear com una gran sala central ampla i circular. De la meitat cap a la dreta, tot el mur frontal era de cristall transparent; d’aquesta manera m’hi entrava la llum del sol, de dia, i a la nit podia contemplar les tènues llums de la ciutat.
A la paret de l’esquerra hi tenia la pantalla del telecomunicador. Una vegada vaig llegir, en llibres del període preevolutiu, sobre un aparell semblant, batejat amb la senzillesa característica d’aquells temps: el telèfon. De fet, suposo que s’hi podia establir una semblança, pel que fa a la finalitat.
El telecomunicador ens permetia rebre missatges escrits i sentir-los traduïts en àudio, buscar tota mena d’informació amb un sol cop de veu, navegar, parlar amb algú en temps directe mentre veia les cares que posava i el que feia, tot basat, és clar, en les lleis de la intimitat personal intransferible. També rebia correus cibernètics normals i corrents. Al darrere, el meu estimat ordinador, company de correccions, anàlisis sogètiques, relats a voltes acabats i a voltes no, d’estudi de dibuixos de plànols i cartes d’amor... No m’hi faltava un armari on guardava els disquets, els xips i les figuretes de cristall de roca. Aquestes parets opaques, les vaig voler folrar amb quars rosa i un mineral que a hores d’ara encara no recordo com es diu. És d’un blau marí amb unes aigües transparents, que semblaven moure’s. I, ben bé al centre, el meu estimat sofà.
Tota la banda dreta del meu pis era formada pel meu dormitori, el bany i la cuina. Tota una joia. Per fi vaig entrar, vaig deixar l’abric i la bossa sobre el sofà i em vaig dirigir cap a la pantalla transparent, per veure la ciutat adormida.
Un musell de considerables dimensions demanava la meva atenció tot empenyent-me suaument la mà. No vaig haver d’abaixar gaire la vista per veure aquella enorme gossa negra que em mirava amb entendridora admiració. Remenava la cua amb deliri. Li vaig dedicar l’après gest d’amistat i germanor que representa el nostre somriure i la vaig acaronar amb tendresa. No ens calia gaire més per entendre‘ns l’una a l’altra. De cop, el meu telecomunicador, trencant aquella atmosfera de silenciosa però intensa comunicació, m’avisà d’uns missatges de la meva germana, la Mercè...
–Tens un correu de la teva cosina Tània i un missatge de la Mercè.
–De quan és el missatge de la meva germana?
–De les 21.30.
–Un correu de la Tània ? Que estrany...
–Posa’m amb ma germana, si us plau.
–De seguida.
Desconnectada, ho torno a provar?
–No, és tard, deuen ser dormint. Envia-li un missatge: “Hola Mercè, tresor, t’he trucat, però estàs desconnectada. Et trucaré demà. Tot va bé, oi? Bona nit.” Ja està.
–Com l’envio: com a correu o com a missatge?
–Missatge, més aviat. Envia-li els 5 últims minuts d’imatge i aquest petonet.
Em vaig girar vers la pantalla i li vaig llançar un petó. I, tot seguit, em vaig posar a endreçar l’escriptori de l’ordinador, que poques vegades estava acuradament endreçat.
–Tens més missatges de la Internacional , correu de l’Intermundial, crec que per demanar conferència, i de l’Edifici.
–La feina demà, ara estic esgotada.
–I el correu de la Tània ?
–Sí, en mode àudio, tradueix.
“Noia, quant de temps! No m’escrius mai, eh? És clar, ara ets un alt càrrec! Bé, fora broma, com estàs? He de parlar amb tu, tinc moltes coses a dir-te i per explicar-te. El viatge ha estat genial i he après moltes coses, de veritat que t’ho aconsello. He conegut molta gent i en especial un xicot... però ja t’ho explicaré, d’acord? Un fort petó. PD: He tret excel·lents i interessants resultats d’aquells estudis que em vas demanar. Ja te’ls passaré.“
En acabar el missatge vaig seure una estona al sofà. La Dimíc deixava reposar la seva enorme testa sobre els meus genolls perquè li acaronés. Mentre ho feia pensava en la meva cosina.
La trobava a faltar, aquella noieta despistada i inquieta: tot just era tres anys més jove que jo i tenia més empenta que les cascades còsmiques! I, vaja, se’ns havia enamorat! Ja era hora. Me n’alegrava per ella. “Li escriuré ben aviat”, vaig pensar. Necessitava tant tancar els ulls i dormir...
El tacte suau de la Dimíc i la seva companyia em reconfortava i em relaxava enormement.
–Correu urgent de l’Adzur. Arribada immediata.
Em vaig sobresaltar i el nom de Kram em va venir al cap com un llampec. Em vaig incorporar.
–Què hi diu? És igual, el llegiré, acabarem abans. Passa‘l per pantalla.
Tan bon punt el vaig tenir per pantalla el vaig llegir. No podia ni volia creure el que hi deia. Em vaig aixecar d’una revolada, em vaig posar el transmissor a l’orella dreta i el petit micròfon queia davant just els meus llavis.
–Marca‘m el número de l’Adzur, he de parlar amb ella en comunicació directa.
A la dreta de la pantalla hi apareixia una petita placa de quars blanc i vaig col·locar-hi la mà a sobre, per poder concentrar la meva energia i fer que la pedra transmetés la meva crida a l’ordinador de l’Adzur. Vaig visualitzar tres cops el nom de la meva amiga, fins que per fi em va sentir.
–Hola, noia.
–Bona nit, Adzur. –Vaig retirar la mà i la vaig veure en pantalla. Estava tristoia, vestida de carrer, amb els seus cabells pèl-rojos caient-li esquenes avall, i somreia dolçament–. Què ha passat?
–Em sap greu si t’he sobresaltat. Ha tornat a passar.
–Una descàrrega del sistema?
–Sí, però no ho sé... tinc un mal pressentiment... Crec que al darrere de tot hi ha alguna cosa més grossa, que ignorem. I, si així fos, se’m fa difícil entendre per quin motiu els del Suprem no ens n’han informat.
–Bé, mira... sobre això, he rebut notícies de la meva cosina Tània. Diu que ja té els resultats d’unes proves que li vaig enviar. Arribarà aviat. Espero que sigui la resposta que busquem per a tot plegat.
L’Adzur em mirà, realment sorpresa i incrèdula, amb el rostre amarat de confusió.
–Com? I de què? Quins estudis?
–Adzur, no crec que sigui gaire segur explicar-t’ho ara, més val que no consti en una còpia de seguretat. Ja m’entens.
–Aquesta és la meva agent preferida!
–Au, va... no et riguis de mi.
–Ja saps que no. És que tot plegat se’m fa estrany. Mira, no ho veig clar, noia, mai no havia passat res de semblant fins ara.
–Ja ho sé. Potser hauria de parlar amb la nova directora de FENG. Crec que es diu Aixa.
–Bona pensada. Potser en Salloni te’n podria donar referència.
–Sí... segurament. Per cert, hi ha algú més que ho sàpiga, el que ha passat?
–Bé, encara no. Només en Martí i jo, a en Kram no n’hi hem volgut dir res, ni tampoc a en Salloni. L’hem vist una mica nerviós i alterat, amb tot plegat, i no hem volgut complicar-li més la vida.
–Perfecte, doncs, de moment no els explicarem res fins demà –vaig fer, pensarosa–. Com està en Kram?
–Ah! Molt bé. Els pares l‘acotxen com si encara fos un nen petit i ell està més que cofoi! Em pregunto quan s’independitzarà! –el comentari ens va fer gràcia–. Per cert, em sembla que tindràs una nit mogudeta, en Martí volia parlar amb tu.
–Ah. Va bé. Encara que potser seria millor demà, quan tingui les proves que necessito; espero tenir-les, vaja. Li podries dir que ja li trucaré jo? No li diguis res de les proves, digues-li que estic un pèl cansada, avui.
–D’acord, l’hi diré. –Va restar uns moments en silenci, amb una expressió greu als ulls–. Saps que a molta gent li ha passat i, de fet, n’està patint en silenci les conseqüències, oi?
–Sí, ja ho sé. –Em sentia impotent i abatuda, davant d’aquell accelerat i imprevisible conflicte per al qual no estàvem preparats–. Però ja ho veuràs...
–No t’has preguntat mai per què ens falta tanta informació del passat dels nostres avis?
No vaig saber què dir. Aquella pregunta va col·lapsar el cúmul d’idees que em bullien dins el cervell. Durant uns moments vaig dubtar.
–De fet, sí, algunes vegades. –Vaig somriure–. Algun dia ho sabrem tot, sabrem tota la veritat.
–Encara que aquesta veritat ens tregui el que ara som?
–Això no pot passar, Adzur. Res no ens pot treure la nostra autenticitat. No pot passar.
–Ni qüestionar la certesa del fet de la nostra existència, no? Això espero, Jôrian. Bona nit, noia, fins demà. Que descansis. –I va somriure.
–Bona nit, Adzur. –Vaig acomiadar-me amb un somriure.
La comunicació es va tallar.
Em vaig treure l’intercomunicador de l’orella, el vaig deixar sobre la taula i em vaig deixar caure sobre el sofà, cansada i desanimada, deixant que la mirada preocupada se m’endinsés en aquell cel negre esquitxat de llumets blancs i blaus.
Qüestionar la certesa de la nostra existència, la nostra autenticitat... Què estava passant per arribar a aquest punt de desorientació, de confusió? Potser era el moment d’afrontar la forçada ignorància sobre la nostra civilització i buscar la veritat rere les dècades perdudes.
No, no, em negava a pensar en allò, em negava a pensar en aquell període obscur i confús, innecessari. Tot allò havia de ser una llegenda estúpida i comercial... No, la nostra existència no perillava. Ja no érem els d’abans...
I mentre feia l’esforç de recordar i, a voltes, afegint-hi de la meva imaginació, per reconstruir un passat que s’esmunyia, vaig entrar a la dutxa, esperant rebre aquell raig d’aigua tèbia que em mullaria cabells i cos i que em deixaria a punt per dormir com una soca, o potser com un forat negre. Després de la desitjada aigua venia la neteja energètica i un feix de llum em va recórrer sencera, tot arrencant-me les angúnies, les tristors i el mal de cap. Un cop llesta, em vaig posar el pijama i em vaig amagar sota els llençols del llit. De cop, vaig recordar el suc de verdures que m’esperava a la cuina. Em vaig aixecar del llit mig a contracor. Al menjador dormia plàcidament la meva amiga i em vaig dirigir cap a la cuina, just a la meva esquerra.
Mentre em prenia el puré de verdures, em va semblar veure, travessant fugaçment la cuina, una substància etèria d’un color vermell pàl·lid. Desaparegué en mil·lèsimes de segon. Vaig acabar-me el suc resseguint amb els ulls la resta de l’estança, amb més curiositat que no pas por. Amb el got encara a la mà, vaig treure el cap per la porta per veure si aquella cosa efímera rondava pel menjador. Vaig mirar-me la Dimíc , però la gossa aixecà el cap i em mirà, mentre remenava la cua com si res no hagués passat. Vaig fer un últim cop d’ull al meu voltant i vaig a entrar a la cuina un altre cop.
Poc després vaig tornar al llit, entre els acollidors llençols... Al cap de cinc minuts em va semblar veure una lluminositat per sobre del llindar de la porta del dormitori... i, efectivament, era un missatge escrit, que deia: “Bona nit, que dormis amb els angelets!”
En Salloni, qui més podia ser?
Malgrat el dolç missatge, aquella nit va ser de forat negre.
